SESSIÓ IV

SESSIÓ 4

VÍDEO

Comença el vídeo explicant que el cicle respiratori consisteix primer a inspirar i després en expirar. Després explica que durant la inspiració, les costelles es separen en abducció, el tòrax puja en un moviment d'extensió i les costelles realitzen un moviment de rotació extern.

Aquest moviment tridimensional de la caixa toràcica s'acompanya d'una lleugera extensió de la columna dorsal. El sistema respiratori està momentàniament en equilibri estable. Aquest moment s'observa al final de l'expiració del volum corrent. El diafragma és el muscle inspiratori primari. La contracció del diafragma fa que baixi i s'eixampli.

A la fase d'inspiració el diafragma es contreu (descens) i es crea d'una depressió als pulmons que provoca una entrada d'aire. En canvi, a la fase d'expiració es provoca un afluixament del diafragma i un estranyament del volum de la caixa toràcica que condueix a l'expulsió de l'inhalador dels pulmons.

Durant la respiració normal, la glotis està oberta, una mica més en inspiració que en espiració. Els cartílags aritenoides giren sota l'acció del múscul cricoaritenoidal posterior donant lloc a un canvi de posició de les cordes vocals.

SESSIÓ

Hola! Estic a la meva quarta sessió del bloc. Aquesta sessió m'ha agradat molt i crec que és sense cap dubte la que més he entès, llavors crec que podré recopilar bastant informació, ja que m'enrecordo de quasi tot.

Primer ens vàrem tombar a terra i havíem de centrar-mos en descobrir com estava el nostre cos aquell dia. El nostre cos agraeix estar a terra, i havíem d'intentar descobrir que ens explicava a nivell múscul-esquenètic, és a dir com sentíem la nostra estructura física. Havíem d'observar com ens sentíem internament, i ens va dir que ho definíssim amb tres paraules. Havíem d'elegir tres paraules que definissin com estaiem aquell dia. Jo vaig elegir trista, desanimada i sensible, ja que havia viscut una situació que no em va agradar la nit anterior i estava una mica desanimada, i la veritat és que a l'estar desanimada vaig notar el meu cos en un estat diferent que uns altres dies, era una sensació estranya, el notava més espès i dèbil, no sabria explicar del tot com em sentia.

Ens va demanar si enteníem la diferència entre deixar entrar l'aire o agafar-ho. Vàrem respondre tots que si i llavors ens va proposar el següent exercici. Aquest consistia a tancar els ulls i mirar al nostre interior (ens va dir que segurament no veuríem res), i segurament percebríem un ritme constant que havíem d'associar al nostre eix central. A partir d'allò havíem de notar de forma constant com el nostre eix central s'eixamplava i tornava al seu lloc. Quan l'eix central s'eixamplava coincidia amb l'entrada de l'aire i quan tornava al seu lloc sortia l'aire. Després havíem d'assenyalar el punt de l'eix central on nosaltres notàvem més moviment, jo vaig notar com a punt de més moviment la boca de l'estómac. Després ens va dir que ens anava a proposar un exercici que podíem fer tots, però aquell exercici anava principalment dirigit a aquelles persones que notaven el seu punt de moviment a la boca de l'estómac o en el pit. Aquest consistia a visualitzar l'eix central no d'una forma homogènia, sinó que comença de melic cap a baix. A partir d'aquell nu exercici ens va dir si ara passaríem la mà a un lloc diferent que abans si ens preguntessin on notàvem més moviment del nostre eix central. Jo personalment ho notava igual, però per als qui ho notaven diferent va demanar si posarien la mà un poc més a baix. Després ens va proposar un nou exercici que consistia a anar alternant entre agafar l'aire i deixar entrar l'aire per observar així que feia el nostre eix central de les dues maneres. Jo el notava en més moviment quan agafava aire i com més relaxat quan deixava que aquest entrés. També notava que quan agafava aire, se m'inflava més l'estómac, que no pas quan el deixava entrar.

Després vam dibuixar les nostres sensacions. Va haver-hi molts dibuixos de moltes sensacions diferents de la classe, però jo no m'identificava de forma exacta amb cap i tampoc sabia explicar com em sentia. Simplement, sabia el que he dit anteriorment, que notava el meu cos més tranquil i en menys moviment quan entrava l'aire i no l'agafava i que notava el meu estomac més inflat agafant aire.

Una companya va dir que ella quan l'agafava se l'inflava el diafragma, ja que ella normalment respira per allà, ja que a l'haver fet ioga era la manera més senzilla per a ella. Em va sorprendre perquè jo mai he parat a pensar tant en la meva respiració i crec que ho hauria de fer.

Amb els dibuixos na Cecília va explicar que si ens identificàvem amb alguns concrets sí que havia deixat entrar l'aire (en algun dibuix amb més profunditat) i amb altres ens havia costat un poc més.

Va explicar que quan nosaltres parlem tècnicament de deixar entrar l'aire estem parlant d'una respiració diafragmàtica, post-diafragmàtica o abdominal. Aquests noms es refereixen als diferents músculs i estructures del nostre cos, per tant, quan parlem de respiració diafragmàtica s'està movent ..., si parlo d'una respiració postodiafragmàtica s'està movent el diafragma i les costelles i abdominal les abdominals. En canvi, quan parlem d'una respiració d'agafar aire tècnicament es diu toràcica, clavicular o superficial. En aquest cas són el tòrax i les clavícula és les que exerceixen moviment. La diferència entre ambdues respiracions són els músculs que liderant l'entrada de l'aire en el nostre organisme.

Una frase que em va marcar i sobre la que vaig reflexionar va ser la següent "la gent que deixa entrar aire té la capacitat d'agafar aire. En canvi, la gent que viu agafant aire difícilment podrà deixar entrar l'aire". Ens va dir que això no era una qüestió d'aprenentatge, ja que cadascun respira com pot. La frase m'ha marcat perquè jo, realment mai m'he parat a pensar si agafo l'aire o si el deix entrar, i a partir d'aquell moment sobretot molts de cops m'aturo i em pos a sentir la meva respiració. I gràcies a aquesta classe he descobert que soc una persona que deixa entrar l'aire, i que també es agafar-ho si vull.

Després d'acabar amb aquell exercici parlarem de la frase de la setmana: "La respiración es aquella nave frágil que nos conduce del nacimineto a la muerte". El que ens volia dir el seu autor en relació amb la respiració. Ens volia dir dues coses: la primera moralment (en el moment que sortim del ventre de la nostra mare comencem a respirar de manera autònoma fins que morim que deixem de respirar. Per tant, el que vol dir l'autor és que la respiració ens acompanya tota la nostra vida). Pel que fa a l'expressió "esa nave frágil", es refereix al fet que un dels elements que més altera o modifica la nostra respiració són les emocions, ja que no respirem igual quan estem nirviosos per un examen que quan estem excitats per una sorpresa o quan estem mirant la televisió tranquil·lament. La respiració varia molt, i també varia l'activitat, ja que si per exemple estem fent un exercici de respiració, òbviament tota la nostra atenció està centrada en aquesta i respirem de forma diferent a quan correm per exemple. La manera en què respirem és definida per diferents fenòmens. A diferència d'altres sistemes corporals jo puc incidir sobre la meva respiració.

Quan va acabar amb la frase de la setmana ens va demanar a quants de nosaltres se'ns alterava la respiració quan estàvem a una situació d'estrès. Personalment, se m'altera moltíssim i molts de cops arribo a la taquicardia, ja que quan estic molt nirviosa no puc controlar-la. I la gran majoria de la classe va aixecar el braç. Ens va explicar que a una situació d'estrès normalment estarem utilitzant una respiració més toràcica, i és normal, ja que a una situació més difícil emocionalment és més complicat deixar entrar l'aire.

Ens va proposar un exercici setmanal que estic complint que consistia en centrar la nostra atenció en la nostra respiració un minut al dia. L'objectiu és que a poc a poc anem mostrant al nostre cos quin és la zona de calma. He descobert que la meva, igual que la de molta gent crec, és la del baix-ventre. És quan més noto que l'aire entra amb més tranquil·litat, i la meva respiració és suau i no està gens alterada.

A partir d'aquesta darrera proposta deixàrem enrere la respiració i reprenguérem el tema de l'altre dia d'on començava el so.

Vàrem fer un exercici que consistia a fer amb les mans la figura d'una pantalla d'ordinador. Nosaltres com a usuaris de l'ordinador, havíem d'escriure i que aparegués a la pantalla. Com a usuaris de la veu, havíem de fer que el nostre so, el que dèiem havia d'aparèixer reflectit a la nostra pantalla. Ja vàrem treballar això amb l'exercici de la cistella. Aquell dia incorporarem un recurs nou per projectar la nostra veu.

Després na Cecília ens va dir que ens passéssim de quatre grapes i brodéssim com gossos. Ho havíem de fer amb alegria i intensitat per saber que es movia i com es movia, que era el realment rellevant de l'exercici.

Després de brodar havíem de dir els dies de la setmana de manera molt concreta. La intenció era projectar la veu i aconseguir un cert to d'intensitat perquè ens activéssim. Després ens va demanar que allarguéssim el principi (exemple: diiiiiilluns). Va fer aquest exercici per demostrar que el teclat del nostre ordinador canvia i no sempre és igual, ni es mou igual. Tot el treball que fem de tenir una bona postura corporal té com a objectiu que el nostre teclat funcioni com ha de funcionar. Na Cecília ens va dir que quan parlem o fem una classe i hem de projectar la veu dins una aula, el que fem és improvisar, perquè nosaltres podem saber el tema que parlarem, però no podem saber de forma exacta cada paraula que direm. Si repetim una seqüència que no coneixem llavors sí que sabrem com funcionarà el nostre teclat i ho podrem dirigir, però si no, no serà possible.

Posteriorment a aquest exercici ens va proposar un altre en el que actuaríem d'observadors i no de directors. Aquest consistia en el fet que nosaltres havíem de repetir tot el que ella deia amb el to i la intensitat que ella marcava. Després de fer això ens vam posar la mà al cap, i teníem que dir unes paraules per sentir com el nostre crani vibrava (hi havia gent a la qual sentia com el seu crani vibrava i altre que no).

Després ens va dir que a partir d'aquell moment cadascun era responsable del seu so, i de què aquest arribés a la pantalla. Havíem de fer un exercici en el qual repetíem els diferents dies de la setmana en postures diferents, primer a quatre grapes i amb el front tocant el terra dèiem dos dies, després aixecant el cap del terra dos més. En tercer lloc, aixecant les mans del terra i incorporant-nos dos més, i finalment drets dèiem diumenge. Amb aquest exercici l'objectiu era que projectéssim el nostre so a la pantalla deixant de costat el teclat durant uns instants.

Quan em va tocar a mi fer l'exercici, no em va sortir bé. Quan vaig començar, na Cecília em va aturar i em va dir que decidís on volia que anés el so. ÉÉs a dir amb quina part del meu cap volia que s'ubiqués, havia de posar més intenció. Em va costar, però al final ho vaig aconseguir.

Després de realitzar aquest exercici, ens va dir que teníem una pantalla que havíem d'agafar amb les mans, i el so un altre cop havia d'aparèixer dins aquesta pantalla. Havíem de repetir tots d'un en un i posteriorment en grups una frase amb l'objectiu era projectar aquesta veu. Quan vam acabar va dir que molts dèiem la frase, però no anàvem en compàs amb les nostres mans, llavors ho vam tornar a repetir sencer i ens va dir que el so havia d'estar entre les mans i la pantalla havia d'estar a sobre el cap.

Posteriorment, na Cecília ens va dir que utilitzéssim un dels recursos que havíem après (pantalla o cistella), i diguéssim una frase aleatòria. Quan vam acabar la ronda ens va fer repetir-ho, però posant-hi una intenció.

Però abans d'acabar la sessió vam fer un exercici relacionat amb el nostre eix central. A l'acabar l'exercici ens va demanar qui se sentia més còmode en l'eix central, la majoria vam respondre que en l'eix central no era la nostra posició de comoditat.

Per finalitzar la classe vam repetir l'exercici de la cistella.